TOROS I MODEL PRODUCTIU

Article d'opinió de Josep Oliver Alonso, Catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, publicada a El Periódico:

Pròximament, el Parlament de Catalunya decidirà al voltant de la proposta popular de supressió de les corrides de toros. Llastimosament, els partits majoritaris han donat llibertat de vot, como si es tractés d’una qüestió de consciència. No ho crec. Al contrari, estic convençut que hi ha raons morals, filosòfiques, científiques i econòmiques per suprimir aquest terrible espectacle.
Respecte a la moralitat, penso que d’aquí unes dècades es considerarà el martiri d’aquests animals amb tota mena d’instruments tallants, i la seva mort posterior, com una cosa molt allunyada dels cànons de la moral. Tan lluny com contemplem avui dia els cruels jocs romans o la crema d’heretges. En els dos casos, famílies senceres passaven el dia contemplant l’ajusticiament (en el cas de la Inquisició) o, simplement, la mort d’altres persones (al circ romà) com un passatemps més. Era, igual que avui, la tradició. Però amb les tradicions bàrbares s’hi ha de trencar. Fins i tot a la Gran Bretanya, on la persecució i mort de la guineu era una activitat tradicional, amb ampli suport social i econòmicament més rendible que la cria de toros, han estat prou raonables per suprimir aquella carnisseria. Moralment no crec que ningú pugui defensar avui que es pugui disfrutar amb el patiment de qualsevol animal.

¿Quina és la coartada íntima d’aquesta crueltat? La raó última de la seva persistència cal trobar-la en la concepció, directament vinculada al cristianisme i reforçada per la il·lustració, de l’home com a mesura de totes les coses. De l’ésser humà com una cosa radicalment diferent de la resta del món animal. De fet, la Bíblia ja estableix al Gènesi que Déu concedeix a l’home els animals i les bèsties per al seu ús i gaudi. Aquesta concepció estava directament vinculada a la lluita de les religions que procedeixen del judaisme per imposar-se a un entorn religiós en què els animals tenien una consideració especial. I en tenim un bon exemple. Com explica Sivertsen en el seu treball relatiu a la relació entre fenòmens naturals i l’Èxode (The Parting of the Sea), que recomano emfàticament, part dels problemes entre el poble jueu i els egipcis procedien de l’horror que inspiraven a aquests últims els sacrificis de cabres i ovelles que el judaisme practicava. No n’hi havia per menys: alguns dels déus egipcis tenien aquella representació animal. Altres aproximacions religioses tampoc han generat aquesta separació radical entre homes i animals. El gran emperador indi Asoka (304-232 aC), que va abraçar el budisme, va legislar contra el maltractament dels animals i va establir per a ells els primers refugis coneguts. I les seves reflexions encara escrites als seus obeliscos (Al meu regne cap ésser viu serà sacrificat o ofert en sacrifici) ressonen a través dels segles.
Però no tot el suport ideològic o filosòfic procedeix de l’àmbit religiós. La il·lustració i el seu hereu, el marxisme, també van contribuir a aquesta visió de l’ésser humà com el fi últim de la història, l’aparició de l’ésser pensant, establint una distinció entre homes i animals que només Darwin va ser capaç de posar en dubte. Avui, l’emergència del neodarwinisme, i els treballs d’E.O. Wilson (Sociobiology, the new synthesis), Richard Dawkins (The selfish gene) i altres autors, com Robert Trivers o Steven Pinker, han ajudat a comprendre que el trànsit del món animal a l’humà és molt subtil, i que en aquell és possible trobar-hi rastres d’allò que considerem específicament humà, com l’amor, la generositat o l’altruisme. Des d’aquest punt de vista, el manteniment de la festa és, senzillament, un anacronisme basat en concepcions científiques que ja estan superades. Un senyal d’ignorància.

Finalment, aquest debat no està tan allunyat del necessari canvi de model productiu, i de les condicions que l’han d’afavorir, tan urgent avui. La nostra societat afronta un futur incert. Podem fer allò que convé, i continuar millorant el nostre benestar. O, per contra, podem equivocar-nos, no efectuar les reformes necessàries, i estancar-nos. Entre les bases ideològiques de les transformacions necessàries destaca la d’un estat mental diferent, en què el nyap, l’escaqueig, el petit (o no tan petit) frau (fiscal o d’un altre tipus) han de ser substituïts pel rigor, la disciplina, la feina ben feta i la constant insatisfacció per millorar. Aquesta concepció està a anys llum del que significa la festa dels toros, que expressa un passat del qual les joves generacions s’allunyen cada vegada més. La Catalunya desitjada, amb projecció a la resta del món, és la de l’àrea de biomedicina de Barcelona, o la de la marca universitària que s’impulsa, per exemple. Els toros són el passat i, per tant, també són una rèmora. Perquè el futur que ens espera també es construeix trencant amb tradicions que ens mantenen ancorats a un passat al qual no volem tornar, espero que el Parlament estigui a l’altura dels temps. Em sentiria més orgullós del meu país. I aquest orgull, també, és un actiu ciutadà.