Bhutan i Nepal, els dos últims tigres que malvivien en un remolc, han pogut ser traslladats finalment per la Fundación FAADA a unes instal·lacions més dignes.
Ells són els darrers del total de sis tigres que vivien en estat de semi-abandonament al remolc d’un camió a la localitat de Cunit, a Tarragona, on han estat immobilitzats durant més de sis anys per l’administració autonòmica.
Tot i que fa més d'un any FAADA va trobar un lloc per a ells en santuaris dels Estats Units, Índia i Regne Unit, especialitzats en grans felins, les administracions no van donar la seva autorització per aquests traslladats i quatre d’ells van ser enviats a un safari de Madrid l'agost de 2010.
En aquell trasllat, la fundació va sol·licitar que s’assessoressin de cóm calia fer la socialització dels tigres al nou espai del safari, però la proposta no va ser considerada i els animals encara, vuit mesos després, tenen problemes de comportament i han de sortir a l’exterior per torns.
Després de contactar amb nombrosos centres de l’estat, a l’estiu de 2010 FAADA va trobar una alternativa nacional al Safari Aitana per a Bhutan i Nepal, que són els més ancians, ja que es calcula que tenen entre 13 i 15 anys i que, en no haver rebut mai atenció veterinària, no es troben en bones condicions físiques.
Tot i que el Safari ja estava disposat a assumir els tigres durant l’estiu de l’any passat, no va ser fins a finals del 2010 que l’administració autonòmica va autoritzar el trasllat.
L'única condició que posava el Safari Aitana per acceptar-los era que necessitaven ajuda per a la construcció d'uns dormitoris per a la instal·lació. Tot i no respondre a les peticions de FAADA, el Ministeri de Comerç Exterior, responsable d'aquest tipus de fauna, es va oferir el passat mes de gener a cobrir aquestes despeses.
D’altra banda, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya s’ha compromès a ajudar en les despeses de trasllat i altres gestions necessàries per a la reubicació d’aquests animals però, fins a dia d’avui, totes les despeses han estat cobertes per la fundació, i el procés de reubicació ha resultat extremadament difícil pel poc interès i la pèssima coordinació i comunicació entre les diferents administracions i entre els diferents departaments de les mateixes.
De la mateixa manera, no resulta gens fàcil trobar llocs per a grans felins ja que a l’estat no existeixen centres de rescat i recuperació per a aquest tipus de fauna salvatge. Alhora que falten centres, es permet la seva tinença i cria indiscriminada per part de circs, zoològics i fins i tot particulars, i com que els grans felins crien amb facilitat i tant zoològics com circs no solen controlar la seva reproducció, els pocs centres que existeixen estan saturats. Així mateix, pocs centres estan disposats a acollir animals grans i amb problemes físics, com és el cas de Nepal i Bhutan.
El cas d’aquests dos tigres torna a posar de manifest la manca de sortides viables i de centres de rescat per a animals comissats o abandonats i la incoherència de permetre la seva cria lucrativa o per motius especistes sense tenir, alhora, la possibilitat real de reubicar-los al seu hàbitat i ni tan sols d’oferir-los unes condicions de vida digna en santuaris.
