EL QUÈ SENTEN LES GALLINES PONEDORES

Animal Visuals ha desenvolupat una animació interactiva que ens pot aproximar el que pot sentir una gallina ponedora durant casi tota la seva vida. I diem casi perquè només sortiran de la gàbia tar-les a l'escorxador si sobreviuen a aquestes condicions tan dures. La traducció a l'espanyol del fitxer flash l'ha realitzat l'ong Libera!.

Cada any són assassinades a Espanya 51 milions de gallines que viuen tancades fins que la seva explotació resulta rendible econòmicament, moment en el qual seran també assassinades: 47 milions d'elles són emprades perquè posin ous que després són robats, i la vida d'altres 4 milions és dirigida a la cria de pollastres (xifres que ascendeixen en la Unió Europea fins a 367 milions i 33 milions, respectivament).

Cada gallina posa prop de 180 ous a l'any (en alguns casos més), pel que la producció i consum de cada ou suposa el tancament d'aproximadament dos dies per a una gallina. Dos dies més privada de llibertat, dos dies menys de vida. En tota la Unió Europea 97.200.000.000 ous són destinats a la indústria de l'alimentació.

Mentre que les gallines són animals fortament territorials quan viuen en llibertat, establint-se relacions de jerarquia entre si, aquests instints són anul·lats a l'estar empresonats en granges. Això duu a aquests animals a sofrir un gran estrès psicològic, una conducta que en molts casos deriva en atacs i fins i tot canibalisme. Amb el objetiu d'evitar això, se les amputa part del bec de les gallines, una mica permès per la legislació vigent.

Explotacions de cria "ecològica"

Es consideren explotacions de cria "ecològica" d'aus a aquelles que compleixen amb les condicions assenyalades pel reglament (CEE) 2092/91. del Consell de la Unió Europea. Les gallines ponedores tenen assignada per a viure una superfície de 6 metres quadrats en la zona coberta, i 4 metres quadrats a l'aire lliure. Per la seva banda, els pollastres tenen assignats 10 i 4 metres quadrats, respectivament.

En aquestes explotacions es projecta llum artificial sobre les gallines ponedores perquè siguin més productives econòmicament. Aquestes aus tenen una major llibertat de moviment que en les explotacions convencionals. No obstant això, també en els sistemes de cria "ecològica" existeix explotació i sofriment, doncs els animals estan privats de diversos interessos: viure en llibertat, establir relacions socials conforme a les seves necessitats com espècie, tenir fills...

Totes aquestes són formes d'explotació que generen sofriment als animals, i que no poden justificar-se ni defensar-se. Aquests sistemes d'explotació contribuïxen a perpetuar l'ús i consum d'aus, doncs molta gent pensa que aquests animals han tingut unes condicions de vida dignes, la qual cosa no és cert.

Explotacions de cria convencional

Les explotacions de cria convencional són aquelles que no compleixen amb les condicions del Reglament (CEE) 2092/91. del Consell de la Unió Europea. Poden dividir-se en els següents grups:

- Explotacions de selecció: dedicades a la producció d'ous destinats a incubació, amb l'objectiu que neixin més aus que seran destinades a la cria.

- Explotacions de "multiplicació": on viuen les gallines destinades a la cria, les quals tenen fills destinats ser consumits per humans, gossos, gats i altres animals.

- Explotacions de recria o criaders d' "aus de cria": on viuen tancades les aus que són emprades per a criar, abans que es reprodueixin.

- Explotacions de recría o criaders d' "aus d'explotació": on viuen tancats els pollastres destinades al consum.

- Explotacions de "producció": on viuen tancats els pollastres abans de ser matats amb destinació a la indústria de l'alimentació.

- Incubadores: explotacions on eclosionen els ous i neixen els pollastres. Els animals poden ser mutilats.

En explotacions on hi ha aus destinades a la cria, viuen entre 4,7 i 6,3 aus per metre quadrat, en funció del sistema de refrigeració existent.

L'explotació de gallines ponedoras es regula pel reial decret 3/2002, de 11 de gener, amb l'excepció dels establiments de menys de 350 gallines ponedoras i d'establiments de criatura de gallines ponedoras reproductores, llocs aquests últims on és d'aplicació el Reial decret 348/2000, de 10 de març. En el primer cas, les gallines viuen en gàbies de 550 metres quadrats i 45 centrímetres d'alçada, amb una inclinació de fins al 14%. L'espai del menjador assignat a cada gallina és de 10 centímetres. Les gallines sofrixen un cicle de llum artificial de 24 hores ininterrompudes, a través de la qual cosa es busca alterar el seu cicle biològic, una mesura que duu a moltes gallines a emmalaltir. Algunes d'aquestes explotacions provoquen la "muda forçada" de les gallines quan el seu ritme de producció d'ous descendeix: se'ls deixa a les fosques sense menjar ni beure durant unes dues setmanes, fent que mudin o canviïn les plomes i perdin una quarta part del seu pes normal, el que altera els seus cicles biològics i fa que comenci un altre nou cicle de posada d'ous per a allargar la productivitat i vida "útil" d'aquests animals. Aproximadament el 10% de les gallines moren durant aquest temps per fam i deshidratació.

Els pollastres mascle, unes altres víctimes del consum d'ous.

Els ous que habitualment es mengen no estan fecundats pel que no naixeran pollets. Són l'ovulació de les gallines (la seva menstruació). No obstant això, i com cal mantenir la producció d'ous, cal que altres ous sí siguin fecundats perquè puguem seguir tenint gallines que posin al seu torn ous. Quan l'ou eclosiona, i igual que succeïx amb els humans, el pollet nounat pot ser mascle o femella. Diversos operaris denominats "sexadors" s'encarregaran de determinar el sexe del pollet i seleccionar a les femelles perquè siguin criades -per a posar ous- i descartar als mascles. Els mascles, atès que no posen ous ni engreixen prou per a ser econòmicament rendibles -els pollastres criats per a carn són de la raça broiler que engreixen ràpidament-, són llançats en contenidors o sacs on s'aixafen uns a uns altres. Molts moren aixafats i altres asfixiats pel pes dels altres que són llançats constantment sobre ells. Alguns fins i tot surten de l'ou enmig dels cadàvers. Tots ells juntament amb les seves peles seran posteriorment triturats (molts segueixen vius fins a aquest moment) i utilitzats com abonament.

El consum d'ous comporta la mort de les gallines que han posat aquests ous (cada any sólament a Espanya més de 100 milions de gallines són enviades a l'escorxador després de ser explotades durant aproximadament un any) així com la mort dels pollets mascle (35 milions a Anglaterra).

Per cada gallina que està avui dia sent utilitzada per a posar ous, es podria dir que hi ha hagut altre pollet mascle (el seu germà) que va acabar com si fos escombraries en un contenidor.

Text: Igualdad Animal, traducció: QP!

EL PACMA DEMANA QUE ES SUSPENGUIN ELS "ENCIERROS" AMB COTXES TOT-TERRENY

El PACMA (Partit Antitaurí i contra el Maltractament Animal) va instar ahir al consistori de Galápagos a suspendre els «encierros» en el camp que té previst realitzar els dies 21 i 23 d'agost, en els quals s'utilitzen vehicles tot-terreny amb els toros, ja que «poden donar lloc que el municipi s'enfronti al pagament d'elevades sancions». A més va advertir que en anys anteriors es van produir situacions de risc per a veïns de la zona.

FOTODENÚNCIA D'UN LECTOR A LA VANGUARDIA

JORDI HEREU ES COMPROMET A PRESERVAR EL LLEGAT DE JORDI SABATER

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha mostrat el seu condol per la mort de l'investigador Jordi Sabater Pi, descobridor del Floquet de Neu, i ha afirmat en un comunicat que "Barcelona sabrà preservar el llegat del científic".

Segons una entrevista que va fer El Periódico, Sabater era vegetarià per respecte als animals, i considera que els zoològics tenen poca vida per davant. Esperem que Jordi Hereu, un dels màxims càrrecs de BSM (Barcelona Serveis Municipals), empresa municipal que controla el zoo, sigui conseqüent amb les seves paraules.

Sabater Pi, de 87 anys, va iniciar el seu aprenentatge en etologia i antropologia de manera autodidacta durant la seva estada a Guinea Equatorial entre el 1940 i el 1969. Gran il·lustrador i observador de primats, va ser en aquell país on va començar les investigacions que el van portar a ser considerat una de les primeres autoritats mundials en l'estudi de primats en estat natural.

CARTA OBERTA DE GEHVA A "LA CONTRA" DE LA VANGUARDIA

En la secció La Contra de La Vanguardia del dimecres 5 d'agost, es va publicar una entrevista realitzada per Víctor Amela al veterinari en cap del Zoo de Barcelona. Des de l'associació GEHVA (Grupo para el Estudio de la Violencia Hacia Humanos y Animales) i a través del seu bloc es dóna una resposta en forma de carta oberta:

Estimados amigos de La Contra,

Les escribo en relación a la entrevista al Sr. Hugo Fernández, veterinario jefe del Zoo de Barcelona (publicada el 5 de agosto de 2009). Resulta preocupante que, cuando pensamos que hemos superado la concepción cartesiana de la naturaleza, el mismo veterinario jefe de una institución como el Zoo cuestione la felicidad o la legitimidad del derecho a la libertad de otros animales.

Por definición, el Zoo es ya algo obsoleto que no tiene justificación en la actualidad, ya que resulta de mayor valor educativo la observación de los animales en sus hábitats (mediante webcams, por ejemplo) que enjaulados y privados de las mínimas condiciones que sus requerimientos naturales exigen. Pongamos por ejemplo a los elefantes: animales extraordinariamente sociales, con complejas relaciones de grupo y que recorren centenares de kilómetros en libertad que se ven transportados a minúsculas instalaciones sin relación grupal, desarrollando comportamientos estereotípicos para aliviar la ansiedad y la depresión que les causa un cruel confinamiento para nuestro placer visual. La conservación de especies no tiene sentido si no se invierte en la raíz del problema (como es el tráfico de especies, o la destrucción de los hábitats)...criar animales en un zoo para conservar una especie es como parar una hemorragia con una tirita.

De todos modos, centrándonos únicamente en el concepto de especie, se corre el peligro de olvidarnos del animal como sujeto individual con intereses propios y
experiencias vitales únicas. Las tendencias en etología van abandonando el estudio de los animales como objetos y se les confiere una identidad, una personalidad única y unas capacidades cognitivas y emocionales que nos sorprenden a medida que se desvelan nuevos estudios.: desde el sentido de la justicia en primates, a la empatía en ratones, la resolución de problemas en cuervos, el establecimiento de lazos afectivos interespecíficos, o la importancia del juego como factor de cohesión social, de diversión y de compasión por el más débil.

Quizá estoy más de acuerdo de lo que quisiera en que los ejemplares más exóticos del Zoo son los bípedos que pagan la entrada, pero entonces sugeriría dejar de tratar a los otros animales como esclavos a nuestra disposición e instalar las taquillas en las Ramblas para la observación del homo “supuestamente” sapiens en libertad. Las críticas a la cosificación de los animales y a la creencia de que podemos disponer de éllos como bienes sería demasiado extensa, aunque la resume magistralmente Alice Walker, autora de “El Color Púrpura”, quien afirmaba que los animales no están hechos para los humanos, del mismo modo que las mujeres no están hechas para el hombre o los negros para los blancos.

http://www.sciencemag.org/cgi/content/abstract/312/5782/1967
http://www.sciencedaily.com/releases/2009/02/090211082354.htm
http://www.newscientist.com/article/mg19426051.300-do-animals-have-emotions.html
http://www.telegraph.co.uk/culture/books/bookreviews/5361030/Wild-Justice-by-Marc-Bekoff-and-Jessica-Pierce-and-Made-for-Eachother-by-Meg-Daley-Olmert-review.html
http://www.cell.com/current-biology/abstract/S0960-9822%2807%2901845-3
http://www.primates.com/monkeys/fairness.html

Muy atentamente,Núria Querol i Viñas

RÈPLICA DE LIBERA! A LES AFIRMACIONS DEL VETERINARI EN CAP DEL ZOO DE BARCELONA

En la secció La Contra de La Vanguardia del dimecres 5 d'agost, es va publicar una entrevista realitzada per Víctor Amela al veterinari en cap del Zoo de Barcelona.

En aquesta entrevista es presenta amb la següent frase "Em dedico al benestar dels animals" i davant de la pregunta del Víctor Amela: "Són feliços els animals al zoo?", el veterinari en cap respon: "Es tracta de facilitar el seu benestar: el de la felicitat és cosa d'humans, i antropomorfizar a un animal és erroni. ".

Aquest senyor desconeix que el benestar i felicitat són dos conceptes correlacionats.
Donada la falta de rigor científic d'aquest veterinari en les seves declaracions, des de LIBERA! es va enviar la següent carta a La Vanguardia en la qual fan diverses puntualitzacions:

"Ens dirigim a Vostès a fi de sol·licitar-los dret a rèplica per les declaracions abocades en La Contra (publicada el 5 d'agost de 2009) pel sr. Hugo Fernández, veterinari cap del Zoo de Barcelona. El dret a rèplica ve sustentat en la base que la nostra organització difon material científic sobre biologia i etologia, així com d'altres branques vinculades al món animal, treballs
científics els resultats dels quals pel que sembla posa en dubte el Sr. Fernández.

El Sr. Fernández afirma que sentiments com "felicitat" o "llibertat" són antropomorfizacions, és a dir, nega als animals tota la gamma d'emocions que científicament s'ha comprovat que posseïxen. Això és especialment alarmant, ja que se suposa que un cap veterinari d'una institució com ho és el Zoo de Barcelona, no hauria de negar el que la ciència ha demostrat ja amb escreix.

Els animals no expressen les emocions com l'expressem els animals humans, així com un elefant no expressa les emocions com ho fa un gos, un orangután, un dofí o un gat. Cada espècie té les seves especials característiques etològiques que fa que cadascuna desenvolupi comportaments i expressions comportamentales úniques per a cadascuna d'elles. Afirmar que un animal no sent felicitat només perquè l'expressa de forma diferent a com ho fem els humans, és d'una gravetat que ens omple de preocupació, donada la quantitat d'animals que el Sr. Fernández té al seu càrrec. Els animals no són com en les pel·lícules de Disney, però per descomptat que senten emocions, tal com ho reflecteixen estudis científics realitzats sobre diferents espècies per científics de la talla de la Dra. Jane Goodall, la Dra. Joyce Poole, la Dra. Cynthia Moss, el Dr. Mark Beckoff (aquest últim, autor del llibre La Vida Emocional dels Animals, editat en el nostre país per Fundació Altarriba), entre molts altres experts que estudien el comportament i que treballen en la conservació dels animals en el seu hàbitat natural.

Ens ha causat un profund estupor que qui té tants animals al seu càrrec, negui les evidències perfectament documentades i avalades per la comunitat científica internacional, atès que articles d'aquests experts sobre les emocions dels animals s'han publicat en revistes com Nature o Science, així com també en innombrable quantitat de llibres d'estudi per a estudiants universitaris i sobre divulgació científica. Aquestes emocions són vitals per als animals: d'elles depèn la seva supervivència. Si un animal fos incapaç de sentir por, seria incapaç de córrer per a posar-se a salvo de depredadors.

Acceptar que senten por és més fàcil per a certs sectors que busquen la cosificació de l'animal com forma de perpetuar una empresa determinada (siguin zoos, circs, botigues de venda, caça, etc.), que admetre que no té basamento científic afirmar que NOMÉS poden sentir UN tipus d'emoció (en aquest cas la por). Els animals en general (amb les particularitats que caracteritzen a cada espècie) posseïxen un ampli ventall d'emocions i la capacitat d'expressar-les. La negació de les emocions en els animals, duu indefectiblement a negar que tinguin necessitats (un sofà o una taula no tenen emocions? per tant no tenen necessitats). Les emocions en els animals són l'expressió de les seves necessitats. I ens estranya enormement que un professional de la veterinària posi en dubte aquest tipus de capacitat del regne animal, al més pur estil de la filosofia de Descartes (filòsof per a qui els animals eren objectes purament mecànics: que un animal emeti un so de dolor al rebre un cop, és comparat per aquest filòsof al soroll que s'escolta quan per exemple un rellotge cau al sòl).

Així mateix, vam convidar al Sr. Fernández que llegeixi la Llei 22/2003 de 4 de juliol sobre protecció dels animals de Catalunya, en les quals es reconeix de forma legal la capacitat de sofrir tant en el plànol físic com psíquic per part dels animals, sentiments que pel que sembla el Sr. Hernández nega o simplement ignora. La desinformació sobre els avanços de la ciència i del contingut de les lleis de la nostra Comunitat Autònoma demostrada pel sr. Fernández, així com el desconeixement que els centenars d'animals que estan al seu càrrec tenen la capacitat de sentir i sofrir, ens fan témer el pitjor per a tots ells. Per altra banda, també podem entendre que el Sr. Fernández negui la capacitat de sentir felicitat que posseïxen els animals: no existeixen animals feliços en els zoos; allí poden estar millor o pitjor, però no feliços. Al veure'ls cada dia, s'ha creat per a si mateix, i el que és més greu, per a transmetre a la societat, una imatge absolutament distorsionada sobre el comportament animal. La mateixa que es duen els nens que visiten aquest zoo o qualsevol altre. És un tipus d'educació esquizofrènica, en la qual es pretén crear empatia cap als animals i conscienciació sobre la seva conservació, a costa que mostrem als nostres nens animals que NO es comporten de forma natural atès que estan en cautivitat el que els impedeix desenvolupar tot el catàleg d'emocions, actituds i comportament naturals, comprometent en molts casos a la població d'animals salvatges que encara es troben en el seu hàbitat natural. "

REPUGNANTE FESTIVAL DE SANGRE

Article de la Pilar Rahola publicat el 7/07/09 a La Vanguardia:

Que venga, que se fotografíe con sangre de animales que ha matado, que enseñe sus pobres orejas cortadas, que perpetre un espectáculo de testosterona primitiva, que recuerde al mundo la condición salvaje del ser humano, que festeje con la agonía de esos pobres toros, condenados inútilmente, víctimas del gusto por la barbarie. Que venga hasta que la decencia, el respeto a los animales, y el sentido de justicia, triunfe por encima del gusto a la muerte.

Me temo que hoy no voy a coincidir con mi estimado director, que ayer hablaba al respecto. No sólo estoy a favor de prohibir la tortura pública, comercializada y gozada, de animales indefensos, sino que creo que es una obligación de la democracia. A estas alturas del partido, todos sabemos que el verbo prohibir forma parte de la libertad de los pueblos, y, de la misma manera que prohibimos otros actos malvados, también es lógico, necesario y ético prohibir el festival de sangre que acaba con la muerte violenta de un toro. No se trata de hacer una sociedad más prohibitiva, se trata de hacer una sociedad más sana, más humana y, sencillamente, más justa.

No tengo, pues, ninguna duda en que la carnicería del toreo tiene que ser prohibida, y por ello formo parte de la campaña del PROU, que ya ha conseguido cerca de 200.000 firmas. Ninguna sociedad decente puede asumir, como normal, que existan espectáculos de tortura y muerte de seres vivos, aunque sea una costumbre antigua y forme parte del ADN colectivo más embrutecido. Aceptar esa normalidad es aceptar la maldad como forma de tradición, lo cual es inadmisible. Más allá de este debate legal, la contingencia nos lleva al actual paradigma de esta carnicería, cuyo paso por Barcelona tuvo aires de conquista chulesca.

José Tomás vino, perpetró su festival de sangre, y enloqueció a un público que sabe, perfectamente, que es la absoluta minoría de este país. Al respecto, alguna consideración. Por ejemplo, sobre la provocación. No me impresiona que Tomás rete a la sociedad catalana, y venga a Catalunya para plantar la bandera de una fiesta cruel y obsoleta. Al contrario, me parece lógico que se preocupe por la ofensiva catalana contra esta práctica, no en vano ponemos en peligro su millonaria inversión.

Que venga, que se fotografíe con sangre de animales que ha matado, que enseñe sus pobres orejas cortadas, que perpetre un espectáculo de testosterona primitiva, que recuerde al mundo la condición salvaje del ser humano, que festeje con la agonía de esos pobres toros, condenados inútilmente, víctimas del gusto por la barbarie. Que venga siempre, cada día, cada semana, en todo momento, que se agoten sus entradas, que haga caja, que venga hasta que la decencia, el respeto a los animales, y el sentido de justicia, triunfe por encima del gusto a la muerte.

Tanto Tomás como sus seguidores saben que es cuestión de tiempo, saben que están en el lugar equivocado del mundo, allí donde no habita la caridad. Saben que los pueblos avanzan, y que por el camino de la civilización, abandonan prácticas miserables, que los habían embrutecido como sociedad.

Tanto Tomás como los suyos saben que un día no existirá esta tortura gratuita y brutal. Y por eso están a la defensiva. Lo cual es una buena noticia. Significa que estamos cerca.